JA TENIM ELS GUANYADORS DE #JODONOPERQUÈ!

Acabem l’any amb bones notícies! Ja tenim als 3 guanyadors/as de #JoDonoPerquè, el concurs online de testimoniatges solidaris, en la qual ens expliquen les raons que els porten a realitzar voluntariats, fer donacions… a DONAR.

Us presentem als tres guanyadors i els seus testimonis:

VÍDEO TESTIMONIAL MÉS INSPIRADOR:

Raquel Castillo

La meva història és la d’algú que mai va acceptar un no per resposta i va lluitar pel sí que puc.
Després de superar un Limfoma de Hodgkin amb afectació pulmonar, les meves esperances de tornar a ser la mateixa d’abans mai les vaig perdre, encara que sentís que la meva capacitat pulmonar no era la mateixa i em diguessin els metges que difícilment podria tornar a practicar esport.
Només tenia clara una cosa, complir amb els reptes que vaig redactar en una llibreta mentre vaig estar malalta, en ella vaig anar anotant objectius que volia aconseguir per a superar-me a mi mateixa, una vegada curada, es tractava d’objectius molt clars, que aviat es van convertir en veritables reptes.
Em vaig proposar canviar aquesta realitat que em van fer creure i amb molta voluntat, esforç i sacrifici vaig lluitar per superar-me dia a dia, caminant 20′ o 100m i cada vegada invertint més temps a millorar les meves espectatives, tornava cansada, altres vegades plorant perquè no havia arribat fins on volia, però a poc a poc i amb molta paciència vaig anar millorant.
No va ser fins tres anys i mig més tard, que vaig decidir anar per un dels més difícils,
«La Transalpina», aquesta consistia a creuar els Alps en solitari i amb bicicleta de muntanya, és una de les grans travessies europees que creua els Alps, de nord a sud, des d’Alemanya a Itàlia, passant per Àustria i Suïssa, 510km i 13.500m de desnivell acumulat positiu, arribant a pedalejar per sobre dels 2.600m d’altitud en diversos punts de la ruta.
Tenia un objectiu clar, inspirar i motivar a aquelles persones que poguessin trobar-se en la meva mateixa situació i a més, al costat de RideForHer, crear una campanya de micromecenatge en migranodearena.org per a recaptar diners per a la recerca i així poder ajudar a la Fundació Josep Carreras perquè algun dia tots els càncers de la sang siguin el 100% curables per a tots.
I ho vaig aconseguir! Van ser vuit intensos dies per a culminar aquest meravellós repte, no només vaig arribar al Llac di Garda amb un immens somriure i amb els sentiments a flor de pell sinó el que significava per a mi completar aquest repte, gràcies a tot el suport de moltes persones es va aconseguir arribar a l’objectiu que em vaig marcar en migranodearena per a la Fundació Josep Carreras, 2000 euros, dels quals 1200 es van aconseguir fins a finalitzar el repte als Alps, 500 euros van ser donats per Fundació La Caixa en triar aquest repte, «Causa del mes» i 300 euros que es van aconseguir amb els dorsals d’una marxa cicloturista solidària a Montserrat que va organitzar RideForHer, gràcies a 22 inscrits vam donar fi a aquesta meravellosa aventura.
El càncer em va robar amics, una petita part dels meus pulmons, fins i tot la meva fertilitat, però mai em va robar la força, l’actitud, la il·lusió, ni les ganes de viure.
El càncer m’ha ensenyat a no somiar el que vull viure , sinó a viure el que sempre he somiat.
El càncer ha adobat la persona que sóc ara, lliure, vivint la vida intensament ja sigui a cop de pedal o escalant grans muntanyes i demostrant-me dia a dia , que l’única discapacitat és una mala actitud.

HISTÒRIA MÉS INSPIRADORA:

Alfredo Jarabo

Jo dono, jo col·laboro, jo participo perquè…
La inèrcia té la culpa, després de passar tres anys d’ingressos, consultes, tractaments i molta lluita, vam perdre a Marta, la meva filla, va néixer a l’Abril del divuit i amb tretze anys recentment fets se’ns va anar per sempre, per molt que et diguin i encara que tu ho vegis venir, això és quelcom que no pots digerir, el teu cap no ho assimila i necessites canalitzar-ho d’alguna manera, la Marta va lluitar tant i va arribar tan lluny que no podíem deixar caure en sac trencat tot el lluitat i sofert per ella en primer lloc i per nosaltres, la seva família i aquesta inèrcia és la que ens va animar d’alguna forma col·laborar per a aconseguir que cap nen, que cap família passessin pel que nosaltres havíem passat i a la Marta per la seva manera de ser segur que li agradaria més que continuéssim lluitant, que quedar-nos a casa ofegant-nos en el nostre dolor.
I va néixer MARTASIGUELUCHANDO.
El nostre moviment, compost per la nostra família, amics i col·laboradors, incondicionals per a tot, ells posen a la nostra disposició els seus diners, mitjans, esforços i coneixement desinteressadament, no us podeu imaginar la quantitat de gent bona que tenim al nostre costat.
Com i amb qui podem col·laborar?
Teníem clar que ens posaríem en marxa, però no sabíem ni com, ni amb qui fer-ho, vam anar a La Paz i vam parlar amb els metges de la Marta, va ser un dia duríssim, tornar de nou a l’hospital et recordava tot el que havia passat i era realment dur, nosaltres volíem que el que aportéssim es dediqués a recerca i ens van aconsellar que col·laboréssim amb la fundació Cris, la veritat és que estem molt contents de col·laborar amb ells, no hi ha res més a veure els seus assoliments, són palpables i amb uns resultats espectaculars que al final és el que veritablement importa.
Comença la lluita al costat de Cris.
Fa any  i mig que organitzem esdeveniments, festes de tota mena, concerts, carreres, concentracions, amb uns resultats increïbles, al principi et mou a recaptar per a aportar, però a poc a poc t’adones què estàs creant consciència, que generes un moviment que aporta moltíssim més que diners, la visibilitat del problema, de la fundació Cris i el convenciment que fas sentir-se bé a qui se solidaritza i col·labora amb tu és una sensació increïble i egoistament a tu et fa sentir fenomenal, et fa sentir bé. La nostra lluita és per la Marta, ella així ho va voler i va marcar el nostre camí, la Marta volia estudiar Medicina perquè els nens no sofrissin als hospitals i es curessin tots, m’agrada pensar que d’alguna manera ho està aconseguint.
Alfredo Jarabo
MARTASIGUELUCHANDO al costat de Cris

HISTÒRIA MÉS VOTADA

Mercedes Oliva

La protagonista de la meva història és la meva filla Lucía, una nena maquíssima i riallera. Fins fa uns mesos, la Lucía tenia una malaltia sense nom. L”any passat, després de gairebé setze anys, per fi, teníem el seu diagnòstic: mutació en el Gen GRIN1, amb ell, l’alta mèdica, per edat, en la consulta de neuropediatria. Arribem a casa contents, es van acabar les proves per a saber que tenia. Contents, perquè tenim més fills i ara ells saben que té la seva germana. Ens vam arriscar a tenir-los sense saber que tenia la Lucía. Era major el meu desig de ser mare que la por. Haig de dir que els seus germans són la millor teràpia que té la Lucía.
Contents i a la vegada amb una incertesa: i ara què? No hi havia cap mena d’informació sobre aquesta mutació. Fins a finals d’Abril, en unes jornades sobre malalties estranyes, escoltem de boca de l’investigador principal d’aquests gens, què era una Grinpatía. Per fi, algú ens explicava que tenia la Lucía. Aquesta malaltia genètica estranya afecta el desenvolupament del cervell, provoca un conjunt d’alteracions en l’àmbit del sistema nerviós central i també en l’àmbit del sistema motor. Hi ha pacients amb un clínic lleu i en l’altre extrem nens amb una discapacitat intel·lectual molt severa i una hipotonia també molt greu.
L’Institut de Recerca Biomèdica de Bellvitge, IDIBELL, juntament amb la Universitat de Medicina de Barcelona, amb dos joves investigadors al capdavant, el Dr. Xavi Altafaj i el Dr. David Soto, duen a terme un projecte de Recerca sobre les Grinpatías. Intentant crear teràpies personalitzades. Hi ha menys de vint casos registrats a Espanya. El problema és la falta de finançament.
Juntament amb l’AMPA del col·legi on la Lucía va realitzar la seva etapa d’educació infantil organitzem un entrepà solidari. Els diner van ser destinats per a la recerca d’aquesta malaltia. Grans mostres de solidaritat per part de tots. Toquem molts cors. En un examen a un alumne de segon de primària, davant la pregunta: Si fossis inventor, Què t’agradaria inventar? La resposta va ser: la medicina per a la Lucía.
A la fi d’estiu, gràcies a la iniciativa de l’alcaldessa d’un poble veí, organitzem una carrera solidària. Run Colours per la Lucía. També a favor de la Recerca sobre les Grinpatías. Muntem quelcom molt gran, es va implicar moltíssima gent, família, amics, veïns, ajuntaments, empreses… amb un objectiu clar, avançar en la recerca.
Continuarem realitzant aquest tipus d’esdeveniments solidaris i conscienciant a la gent de la importància de col·laborar amb causes socials. Pedra a pedra es construeix un castell i nosaltres no pararem de somiar. Per la meva filla i per tots els nens i nenes amb Grin.
Fa un parell de mesos, al costat d’altres famílies afectades pel Grin, vam crear una Associació, sense ànim de lucre, les nostres finalitats principals són la recerca i la visibilitat d’aquesta malaltia.

 

Si el teu testimoniatge no ha aconseguit el premi, no et preocupis! Aquest 2020 pots tenir una nova oportunitat. Giving Tuesday se celebra l’1 de desembre de 2020 i ja estem planificant-ho per fer més gran el moviment i inspirar a més persones amb històries com les vostres.